Treballa amb nosaltres

És de nit, l'orfenat està immers en el son.
Totes les noies dormen, llevat d'una.
Es diu Cecilia i té setze anys.
De dia toca el violí a l'església.
De nit se sent perduda en la foscor de la soledat i s'alça i s'esmuny de puntetes al seu amagatall: escriu a la persona més íntima i més llunyana, la mare que l'ha abandonada.
Per a ella, la música és una activitat com una altra, una repetició opaca d'un seguit de notes.
Des del balcó de l'església on les noies toquen suspeses, pensa: No estic gens segura que la música s'alci, que s'elevi.
Crec que la música cau.
Nosaltres l'aboquem damunt els caps de qui ens ve a sentir .
I així passa la vida a l'Ospedale de la Pietà de Venècia, on les joves òrfenes descobreixen les infinites possibilitats de l'art malgrat viure recloses.
Però un dia les coses comencen a canviar, primer imperceptiblement, després amb una força cada vegada més incontrolable, quan arriba un nou compositor i professor de violí.
Un sacerdot jove amb el nas gros i els cabells hirsuts de color d'aram.
Es diu Antonio Vivaldi.
Gràcies a la relació conflictiva amb la seva música, la Cecilia trobarà el seu camí a la vida i serà capaç d'un gest inesperat d'autonomia i d'insubordinació.