Treballa amb nosaltres

Perquè qui sap quina foscor, quins noms de fum, quants oblits arrossega la sang que ens corre per les venes. Davant de l'obscuritat, l'ésser-mare i la mare-poeta bateguen respirant en una mena de pressentiment d'ofec ( Nosaltres també morirem ofegats ), i lluiten per preservar la memòria de la seva petita i bonica filla de l'abisme de l'oblit. Aquest llibre és més que res l'acte d'amor d'una dona que va engendrar i alletar i estimar la seva filla. De fet només hi ha una mort empenyent tota la construcció del llibre. Una mort i. La mare protectora. La paraula protectora. La paraula de fum i pedra. La paraula com a matèria i vehicle. La paraula com a piràmide. El nom de la petita, aquest nom que ella repeteix perquè El que no es pronuncia no existeix . Míriam Ferradáns, que escriu des dels límits, davant de l'abisme, el creua amb la paraula poètica perquè la trasbalsen de manera idèntica la mort i l'amor de i cap a l'altre. I en construeix aquest llibre que li serà una casa. Com diu el poema que tanca el llibre: AQUÍ estaràs lliure de perill .