Treballa amb nosaltres

Teníem deu, onze, dotze anys.
Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció).
Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real.
Una idea ens bullia al subconscient: Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien dacord, per això no ens renyaran.
I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire.
Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots.
Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res.
Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes.
Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar.
Moltes fàbriques han tancat.
Avui dia, als pisos on sestaven els castellans hi viuen altres persones.
A cada balcó hi ha una parabòlica, i molta roba estesa.
Està previst que algun dia els tirin a terra.
Ara la gent diu: els moros, els negres, els xinos.
Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present.